La calor provoca que pensis

Però no massa, no us penseu, fa tanta, que fins i tot sues de pensar (o és que els pensaments són feixucs).

Avui pensava, en aquesta època on tothom espera les vacances, i a un servidor (però no de vostès) li queda encara un mes....bé, això, pensava que si tenia sentit escriure un blog (no gaire periòdicament) quan no et respon ni el tiet Quicu. Evidententment no tens la certesa de què no el llegeixi ningú, sinó tan sols que ningú et respon. Com que no he posat un comptador d'humans que passen pel meu petit espai cibernètic simplement no ho sé.

He continuat pensant en aquesta fotesa i he arribat a la conclussió de què ja m'està bé així. Aquesta incertesa m'agrada. Evidentment la filosofia del blog és ensenyar a qui sap qui (això està obert a tothom) allò que et passi pel cap, posar aquelles fotos que et fan gràcia, informar els altres d'allò que saps i ningú diu, o parlar del temps, com en Picó (per cert, té un blog xulo a www.barcelonatv.com). Però el blog té un allò d'autoteràpia, podríem dir d'autoacudit d'un mateix. El blog és una via d'escapament, amb la possibilitat més o menys guanyada de què algun boig/ja arribi un dia per aquí i deixi la seva fotesa particular.

Clar, un blog en català farà que menys bojos/ges et puguin seguir, contestar, etc. És el que hi ha, el blog en anglès haurà d'esperar de moment (ei, que sóc capaç de fer-ho, eh?) Encara que no sigui la llengua amb la que m'expresso millor, sí que és amb la que més m'agrada escriure, i aquí ho continuaré fent.

Bé, doncs la dosi autoterapètica d'avui és acomplida.

El vostre trobador. Guinardó Country.

Nit guinardorenca

Fa calor en aquestes alçades d'any.

Hi ha animalons que, animats per aquest regal de la Mare Terra, es deixen endur per la remor dels secrets i ens canten els misteris més foscos.

Amics, ens fregim.

Sort en tenim, hi ha mirades que glacen.