Carreteres que no tornaran a aparèixer, fanals que passen davant meu freds i apagats en aquesta nit estranya. Una guitarra em diu que la vida comença on la vas deixar en aquell moment precís en què vares pensar per primer cop, per tu mateix. Una història que superava la realitat que van crear les circumstàncies, els altres i els hiverns al caliu d'alès que no tornaran.
Bufa vent boig, que bufaràs i que no portaràs l'olor absurda de la ginesta a l'abric de tempestes perennes. Bufa sincer, que la mentida arrela ben fort a la terra, l'odi ensenya les urpes sempre a la vora i qualsevol dia pot aparèixer aquest escrit a la teva butxaca.
Carreteres que porten a llocs on no vull deixar de viure les antigues sensacions d'un passat que arriba puntual a l'andana de les llàgrimes. Allà on la llum no arriba al centre de boscos de pensaments que es cargolen i s'enraonen. Porta, porta aquelles tisores de podar pensaments! Porta i enllaça't a la meva melanconia. Porta la vida, carai! Que de mort, el món en va ple. I si portes l'alegria, queda't a dinar i farem bategar el món sencer, sentint el cel una mica més aprop nostre.
23.7.11
Benet, un home nou
Fujo de les metàfores: només als escriptors dolents els fan feliços.
—Augusto Monterroso, escriptor guatemalenc (1921-2003)
L'home és l'únic animal que menja sense tenir gana, beu sense tenir set i parla sense tenir res a dir.
—Mark Twain, escriptor nord-americà (1835-1910)
- Benet....
- Sí....
- Som a l'encreument dels camins de l'ànima, allà on qualsevol dels nostres pensaments esdevindrà una dolça manera de salvació. Pensem per no deixar-nos endur per l'infinit blanc del no-res. Sentim per no arrossegar-nos en un fang devorador. Benet, senzillament et parlo per la por que tinc a veure'm reduïda a una boca que mou ones en l'espai. Sí, Benet, parlo per sentir-me viva, per no perdre la pista a allò que un dia se m'oferí com a regal de l'existència.
- Parla....tot el que vulguis, no seré jo qui tallarà el pas als teus pensaments.
- Saps Benet, des del meu punt de vista no significa res no transmetre els pensaments als altres, no hi trobo la diferència quan cau aigua d'un núvol i no hi arriba a terra. Temps perdut.
- Potser hi ha coses que prenen un sentit complet per elles mateixes.
- Potser hem vingut aquí enganyats, i som només una peça més dins del trencaclosques dels nostres iguals, sense una distinció a priori....
Llavors en Benet destapà un vas ampli, i amb pantagruèlica gana menjà les restes d'una deliciosa melmelada de fruites. Aquella peça va encaixar perfectament a tot el plantejament d'aquella tarda ombrívola, lluny de Gràcia i lluny de qualsevol mal record que hagués pogut ressucitar, un perillós passat, que fluïa per l'estança amb una llibertat inèdita fins aleshores.
En Benet, però, somreia....
—Augusto Monterroso, escriptor guatemalenc (1921-2003)
L'home és l'únic animal que menja sense tenir gana, beu sense tenir set i parla sense tenir res a dir.
—Mark Twain, escriptor nord-americà (1835-1910)
- Benet....
- Sí....
- Som a l'encreument dels camins de l'ànima, allà on qualsevol dels nostres pensaments esdevindrà una dolça manera de salvació. Pensem per no deixar-nos endur per l'infinit blanc del no-res. Sentim per no arrossegar-nos en un fang devorador. Benet, senzillament et parlo per la por que tinc a veure'm reduïda a una boca que mou ones en l'espai. Sí, Benet, parlo per sentir-me viva, per no perdre la pista a allò que un dia se m'oferí com a regal de l'existència.
- Parla....tot el que vulguis, no seré jo qui tallarà el pas als teus pensaments.
- Saps Benet, des del meu punt de vista no significa res no transmetre els pensaments als altres, no hi trobo la diferència quan cau aigua d'un núvol i no hi arriba a terra. Temps perdut.
- Potser hi ha coses que prenen un sentit complet per elles mateixes.
- Potser hem vingut aquí enganyats, i som només una peça més dins del trencaclosques dels nostres iguals, sense una distinció a priori....
Llavors en Benet destapà un vas ampli, i amb pantagruèlica gana menjà les restes d'una deliciosa melmelada de fruites. Aquella peça va encaixar perfectament a tot el plantejament d'aquella tarda ombrívola, lluny de Gràcia i lluny de qualsevol mal record que hagués pogut ressucitar, un perillós passat, que fluïa per l'estança amb una llibertat inèdita fins aleshores.
En Benet, però, somreia....
17.3.11
La nit de les pedres
I és que de vegades
una pedra recobra la vida.
I és en aquests moments que sento la necessitat
de rebre missatges de món exteriors.
La nit es comunica d'una manera freda i distant,
tant com tenir la mirada perduda en pantalles
sense cap sentit, ones efímeres d'una existència
mesurada en quilòmetres de solitud.
Les jugades segueixen caient
i les caigudes es juguen a cada minut,
teatrals i vívides,
com aquella pel·lícula on un home qualsevol
ven la grandesa a la calor d'unes espelmes.
Llunyanes en el temps veiem caure les fulles
i llunyà se'm fa sentir la frescor d'altres terrats,
importants per a l'èxit de les mirades....
Les destrals del passat retornen esmolades,
demanant que demanis, demanant el quart,
el quart definitiu.
una pedra recobra la vida.
I és en aquests moments que sento la necessitat
de rebre missatges de món exteriors.
La nit es comunica d'una manera freda i distant,
tant com tenir la mirada perduda en pantalles
sense cap sentit, ones efímeres d'una existència
mesurada en quilòmetres de solitud.
Les jugades segueixen caient
i les caigudes es juguen a cada minut,
teatrals i vívides,
com aquella pel·lícula on un home qualsevol
ven la grandesa a la calor d'unes espelmes.
Llunyanes en el temps veiem caure les fulles
i llunyà se'm fa sentir la frescor d'altres terrats,
importants per a l'èxit de les mirades....
Les destrals del passat retornen esmolades,
demanant que demanis, demanant el quart,
el quart definitiu.
19.2.11
El perquè de tot plegat
"....allò que ell vol es alguna cosa a la qual poder preguntar, Què vaig a escriure, i després esperar una resposta, esperar fins que se li confonguin els ulls i no vegi més la blanca, estèril superfície, sinó una confusió de paraules sorgint de la profunditat com cossos ofegats que després tornen a enfonsar-se, no van veure suficient del món, van venir només per a això, no tornen més."
- J. Saramago (História do Cerco de Lisboa)
- J. Saramago (História do Cerco de Lisboa)
16.2.11
La perillosa història del bo d'en Benet (11): I Gràcia dóna la seva sentència
Igual que busquem la sortida en certs moments, igual que l’aigua sempre corre cridada per l’ampli oceà, així el nostre Benet ha estat buscant el final de la seva perillosa història, i de com ens en va estar parlant no fa gaire.
La perillosa història d’en Benet ens ensenya que la ment és un poderós martell que no necessita de gaires estímuls externs per picar notes al pentagrama del pensament, al del dolor i al de la culpa.
Una trista tarda es deixa veure a través dels plataners de la plaça. Cau pesada la xafogor i aquí allà passegen distretes les parelles que miren amb ulls de borinot l’espectacle ardent d’un cel que es consumeix i que deixarà pas a la tímida foscor falsa de la ciutat.
Camina i camina el nostre heroi Benet. Camina i mira, camina i segueix les línies del terra. Trenca el terra, Benet, trenca’l i treu la veritable força que s’obre en el teu pensament. En Benet té por de deixar de pensar. Les espirals que ens consumeixen poc a poc i sense que ens fixem en elles arrosseguen tot el que troben al seu pas, el forat negre apareix i nois, ja ho deia un savi: “después de ti no hay nada”.
Camina i para, para a mirar les escales d’una gran torre. En Benet sent el terrible desig de pujar i mirar amb perspectiva tot el que troba durant la seva perillosa existència. Així que empès per aquest desig comença a pujar l’escala de la que pensarà és la seva llibertat. Un aire lleuger i fresc el rep a la terrassa que corona la torre i el convida a mirar més enllà del món conegut d’en Benet, de Gràcia, de la presó del seu sentiment. Més enllà i borrós, tot és borrós després de Gràcia, en Benet admira una gran ciutat que s’obre en paradís solemne als seus ulls, humitejats pel fort vent que acaba de començar a bufar. I més enllà s’obre en un blau que encara es pregunta si ho és el destí de les ànimes viatgeres: el poderós i real mar, el bressol de l’olivera, la vela que llueix blanca de llum en un infinit anar i venir de petites i juganeres ones.
Més a prop, les places, els carrers estrets, els últims vestigis d’una festa propera I sense la intimitat necessària, els pocs cotxes que s’hi aventuren, les velletes que van a plaça, el bar on passava les llargues tardes d’una estació remota llegint poesies d’un vell i gran autor, quatre gats sense casa ni rumb, uns coloms perduts en la immensitat del cel, una Lluna que besa el dia i que vol passar desapercebuda en una postal de tristesa i dolor. Arbres com cendrers, persones com ninots de fira caminant marcialment amb el cap sempre endavant, sense saber quina miríada de pensaments en aquell mateix moment els pensen a ells.
En Benet aixeca una cella i es deixa sorprendre pels nous horitzons que s’acaben d’obrir davant de la seva castigada ànima i sent pujar la nostàlgia i les llàgrimes pel cantó dels seus ulls, cansats, demanant una estona per poder tancar-se i poder esperar un mirall a la parpella per saber què significa exactament ser a prop de l’oracle que ha de confirmar la teva sensible i certera existstència. En Benet, doncs, obre la caixa de trons que significa el coneixement, i descobreix que sense pensar la seva vida podia resultar més feliç i més monòtona, mai més interessant, mai sense una petita sorpresa que el truca a la porta en el moment menys esperat, més valorat.
En Benet té la sospita que sap que hi ha més enllà de les muralles del seu barri: tot.
Però en Benet ja ha pres el rumb de la seva perillosa vida. Aquest que alguns diuen destí i uns altres genètica.
Tot tornant a casa es desdibuixen en un solemne quadre difuminat les cares de la gent. A la vora de la millor pastisseria que es podria imaginar espera la Gertrude que passi una autobús que no passarà, i en Benet no és capaç de reconèixer a aquella que d’esperar es cansarà, potser demà, potser d’aquí vint anys, potser quan el món ja no sigui món i en diguem una altra paraula.
I sí, per fi a la tranquilitat de la llar s’ensumen fàcilment les sensacions que li han transmés les pedres del camí al Benet. Per fi ha tingut la gran idea de voler ampliar la seva biblioteca i de comprar-se una petita ploma, humil i estàtica.
En Benet gira el cap enlluernat pel reflexe d’una màgica llum blanca que surt del vidre de l’edifici del davant i tot nostàlgic treu el cap per la finestra. Avall, com peces d’uns escacs imaginaris avancen lesntament les persones que poblen el seu carrer, busquen tantes coses! Busquen qui ser, i com ser-ho, busquen el que mai trobaran, o el que tenen al seu abast però en realitat no ho volen….busquen….
Allà caminen tranquilament una noia i un noi agafats de la mà, perduts en la boira dels mil pensaments, amb un somriure a la boca i amb una estranya llum que els hi surt dels ulls, recorda a llums d’altres móns, recorda l’infinitud de la tranquilitat espacial, una rossa tranquilitat.
Sense saber com, els tres acaben creuant les mirades. I ho entenen tot.
- No trobo el costat perillós de tot això.- Diu en veu alta en Benet.
I aproximadament aquí en Benet ho acaba entenent.
La perillosa història d’en Benet ens ensenya que la ment és un poderós martell que no necessita de gaires estímuls externs per picar notes al pentagrama del pensament, al del dolor i al de la culpa.
Una trista tarda es deixa veure a través dels plataners de la plaça. Cau pesada la xafogor i aquí allà passegen distretes les parelles que miren amb ulls de borinot l’espectacle ardent d’un cel que es consumeix i que deixarà pas a la tímida foscor falsa de la ciutat.
Camina i camina el nostre heroi Benet. Camina i mira, camina i segueix les línies del terra. Trenca el terra, Benet, trenca’l i treu la veritable força que s’obre en el teu pensament. En Benet té por de deixar de pensar. Les espirals que ens consumeixen poc a poc i sense que ens fixem en elles arrosseguen tot el que troben al seu pas, el forat negre apareix i nois, ja ho deia un savi: “después de ti no hay nada”.
Camina i para, para a mirar les escales d’una gran torre. En Benet sent el terrible desig de pujar i mirar amb perspectiva tot el que troba durant la seva perillosa existència. Així que empès per aquest desig comença a pujar l’escala de la que pensarà és la seva llibertat. Un aire lleuger i fresc el rep a la terrassa que corona la torre i el convida a mirar més enllà del món conegut d’en Benet, de Gràcia, de la presó del seu sentiment. Més enllà i borrós, tot és borrós després de Gràcia, en Benet admira una gran ciutat que s’obre en paradís solemne als seus ulls, humitejats pel fort vent que acaba de començar a bufar. I més enllà s’obre en un blau que encara es pregunta si ho és el destí de les ànimes viatgeres: el poderós i real mar, el bressol de l’olivera, la vela que llueix blanca de llum en un infinit anar i venir de petites i juganeres ones.
Més a prop, les places, els carrers estrets, els últims vestigis d’una festa propera I sense la intimitat necessària, els pocs cotxes que s’hi aventuren, les velletes que van a plaça, el bar on passava les llargues tardes d’una estació remota llegint poesies d’un vell i gran autor, quatre gats sense casa ni rumb, uns coloms perduts en la immensitat del cel, una Lluna que besa el dia i que vol passar desapercebuda en una postal de tristesa i dolor. Arbres com cendrers, persones com ninots de fira caminant marcialment amb el cap sempre endavant, sense saber quina miríada de pensaments en aquell mateix moment els pensen a ells.
En Benet aixeca una cella i es deixa sorprendre pels nous horitzons que s’acaben d’obrir davant de la seva castigada ànima i sent pujar la nostàlgia i les llàgrimes pel cantó dels seus ulls, cansats, demanant una estona per poder tancar-se i poder esperar un mirall a la parpella per saber què significa exactament ser a prop de l’oracle que ha de confirmar la teva sensible i certera existstència. En Benet, doncs, obre la caixa de trons que significa el coneixement, i descobreix que sense pensar la seva vida podia resultar més feliç i més monòtona, mai més interessant, mai sense una petita sorpresa que el truca a la porta en el moment menys esperat, més valorat.
En Benet té la sospita que sap que hi ha més enllà de les muralles del seu barri: tot.
Però en Benet ja ha pres el rumb de la seva perillosa vida. Aquest que alguns diuen destí i uns altres genètica.
Tot tornant a casa es desdibuixen en un solemne quadre difuminat les cares de la gent. A la vora de la millor pastisseria que es podria imaginar espera la Gertrude que passi una autobús que no passarà, i en Benet no és capaç de reconèixer a aquella que d’esperar es cansarà, potser demà, potser d’aquí vint anys, potser quan el món ja no sigui món i en diguem una altra paraula.
I sí, per fi a la tranquilitat de la llar s’ensumen fàcilment les sensacions que li han transmés les pedres del camí al Benet. Per fi ha tingut la gran idea de voler ampliar la seva biblioteca i de comprar-se una petita ploma, humil i estàtica.
En Benet gira el cap enlluernat pel reflexe d’una màgica llum blanca que surt del vidre de l’edifici del davant i tot nostàlgic treu el cap per la finestra. Avall, com peces d’uns escacs imaginaris avancen lesntament les persones que poblen el seu carrer, busquen tantes coses! Busquen qui ser, i com ser-ho, busquen el que mai trobaran, o el que tenen al seu abast però en realitat no ho volen….busquen….
Allà caminen tranquilament una noia i un noi agafats de la mà, perduts en la boira dels mil pensaments, amb un somriure a la boca i amb una estranya llum que els hi surt dels ulls, recorda a llums d’altres móns, recorda l’infinitud de la tranquilitat espacial, una rossa tranquilitat.
Sense saber com, els tres acaben creuant les mirades. I ho entenen tot.
- No trobo el costat perillós de tot això.- Diu en veu alta en Benet.
I aproximadament aquí en Benet ho acaba entenent.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)