Hi ha més de dos cents mil tipus de preguntes que es podria fer una persona sana mentalment. En Benet sap que les gallines posen els ous amb una finalitat i en Benet també veu les antenes als terrats de les cases. Allà dins les famílies gracienques no es pregunten quants milers de preguntes es fa una persona sana mentalment.
Hi ha ocells que volen per sobre de les preocupacions i hi ha brises que semblen vingudes de terres càlides i sofertes. Hi ha poemes que foren escrits amb l’esperança de trobar una resposta sostinguda en l’aire, aquella que sura i que ens porta una llum infinita de calma.
Hi ha persones que arriben a les nostres vides com un huracà i ens xuclen en el seu remolí infinit fins que ens llencen a vàries milles de distància. No sóm sinó les cendres dels incendis que han assolat els verds boscos que van créixer sota una nítida mirada d’infant. Ara, passat el temps, tornem a casa i el mar ens obre els braços amb una humida brisa d’amor, la Terra ens estima, nosaltres estimem les paraules i com deia la cançó, la pedra estima la pell.
Ocells segueixen volant per sobre de voreres plenes de gent. Ells vigilen que no pugin les ànimes més del compte, no sóm tributaris de la creació que un dia va abraonar una capa de pedra ben dura.
Gràcia es transforma. En Benet ja té clar que el pas dels somnis a la realitat és tan fràgil, però tan important….com un sol adormit una matinada d’abril. Quan canten les orenetes, quan tu cantes a les meves oïdes “dolços somnis”.
15.4.10
La perillosa història d'una tempesta amb nom de cotó
Els camins de l’ansietat són eterns. Vols fugir d’una matussera remor que va omplint els teus porus poc a poc, gota a gota. I et sents fràgil, sents passar la tempesta a sobre teu, i esperes el llamp que finalment no arribarà.
Ha clarejat. Un vent fred i desconegut ha començat a escombrar les poques fulles de l’anterior estiu. Aquells mesos van ser una explossió d’alegria, aquell sol feia brillar la joia als nostres ulls i els nostres cors cantaven sinceres melodies en dolça sincronia. Ara una foscor creixent ens envia un senzill missatge: sóc aquí, encara que no ho veieu possible, sóc aquí, fills del món i de la llum.
Sabem que tornarà aquell a qui estimem a regnar per sobre dels nostres caps, i sabem que la seva primavera serà llarga. Aquella primavera enyorada que fa tanta por de reviure, perquè tota primavera té la seva tardor, i tota alegria el seu contrapunt.
Corren les aigües, passen els núvols, canten els ocells, creix l’herba, mor el dia, i ella segueix plorant al costat d’aquella cançó que tenia la tornada massa llarga. Un dia la Gertrude va veure com els seus somnis eren esgarrapats per les ungles d’algun animal molt més fort que la pitjor de les bèsties. La Gertrude va conèixer el significat de la paraula desesperança, aquella que li indicava el camí del seu indefinit final.
Un dia ella havia escrit quatre paraules al vent del mar i ell li va tornar la tempesta.
Un dia la Gertrude va voler abandonar una terra de somnis. Una terra no és tot el que podem esperar de la vida.
Es va endinsar en les profunditats de l’avern i va passar la seva prova particular.
En Benet espera pacient l’arribada d’un nou dia, mira fixament un rellotge sense busques i percep el temps com un company a qui explicar somnis laberíntics. En Benet no té por a les tempestes. Agafa els núvols amb les mans i els hi explica que el cotó és el millor remei per les ferides….del temps i del cor.
Ha clarejat. Un vent fred i desconegut ha començat a escombrar les poques fulles de l’anterior estiu. Aquells mesos van ser una explossió d’alegria, aquell sol feia brillar la joia als nostres ulls i els nostres cors cantaven sinceres melodies en dolça sincronia. Ara una foscor creixent ens envia un senzill missatge: sóc aquí, encara que no ho veieu possible, sóc aquí, fills del món i de la llum.
Sabem que tornarà aquell a qui estimem a regnar per sobre dels nostres caps, i sabem que la seva primavera serà llarga. Aquella primavera enyorada que fa tanta por de reviure, perquè tota primavera té la seva tardor, i tota alegria el seu contrapunt.
Corren les aigües, passen els núvols, canten els ocells, creix l’herba, mor el dia, i ella segueix plorant al costat d’aquella cançó que tenia la tornada massa llarga. Un dia la Gertrude va veure com els seus somnis eren esgarrapats per les ungles d’algun animal molt més fort que la pitjor de les bèsties. La Gertrude va conèixer el significat de la paraula desesperança, aquella que li indicava el camí del seu indefinit final.
Un dia ella havia escrit quatre paraules al vent del mar i ell li va tornar la tempesta.
Un dia la Gertrude va voler abandonar una terra de somnis. Una terra no és tot el que podem esperar de la vida.
Es va endinsar en les profunditats de l’avern i va passar la seva prova particular.
En Benet espera pacient l’arribada d’un nou dia, mira fixament un rellotge sense busques i percep el temps com un company a qui explicar somnis laberíntics. En Benet no té por a les tempestes. Agafa els núvols amb les mans i els hi explica que el cotó és el millor remei per les ferides….del temps i del cor.
1.4.10
La perillosa història del bo d'en Benet (6): Una aixeta que s'obre als abismes interiors
En Benet creua un carrer com qui creua la vida d’algú important. Lentament, amb un pas més que ferm. Per fi ha arribat al mur, que s’alça imponent per sobre dels caps i dels somnis de la gent. La Gertrude abaixa el cap a l’altra banda de la Plaça de la Revolució. La imatge d’ella arriba difuminada. Rius de gent a càmera lenta omplen els buits que va deixar l’alegria quan va ser foragitada per la ciutat.
No hi ha sortida, Gràcia ha acabat amb en Benet i ningú acaba amb Gràcia. Mossèn Cinto no pot fer un cop de mà. És senzill trobar la solució dins d’un cor cremat per la vida, però en Benet encara conserva la remor del mar, envaït per la frescura d’aquell vent incert que el va despertar a la vida, temps enrere.
No hi ha sortida, Gràcia ha acabat amb en Benet i ningú acaba amb Gràcia. Mossèn Cinto no pot fer un cop de mà. És senzill trobar la solució dins d’un cor cremat per la vida, però en Benet encara conserva la remor del mar, envaït per la frescura d’aquell vent incert que el va despertar a la vida, temps enrere.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)