Els camins de l’ansietat són eterns. Vols fugir d’una matussera remor que va omplint els teus porus poc a poc, gota a gota. I et sents fràgil, sents passar la tempesta a sobre teu, i esperes el llamp que finalment no arribarà.
Ha clarejat. Un vent fred i desconegut ha començat a escombrar les poques fulles de l’anterior estiu. Aquells mesos van ser una explossió d’alegria, aquell sol feia brillar la joia als nostres ulls i els nostres cors cantaven sinceres melodies en dolça sincronia. Ara una foscor creixent ens envia un senzill missatge: sóc aquí, encara que no ho veieu possible, sóc aquí, fills del món i de la llum.
Sabem que tornarà aquell a qui estimem a regnar per sobre dels nostres caps, i sabem que la seva primavera serà llarga. Aquella primavera enyorada que fa tanta por de reviure, perquè tota primavera té la seva tardor, i tota alegria el seu contrapunt.
Corren les aigües, passen els núvols, canten els ocells, creix l’herba, mor el dia, i ella segueix plorant al costat d’aquella cançó que tenia la tornada massa llarga. Un dia la Gertrude va veure com els seus somnis eren esgarrapats per les ungles d’algun animal molt més fort que la pitjor de les bèsties. La Gertrude va conèixer el significat de la paraula desesperança, aquella que li indicava el camí del seu indefinit final.
Un dia ella havia escrit quatre paraules al vent del mar i ell li va tornar la tempesta.
Un dia la Gertrude va voler abandonar una terra de somnis. Una terra no és tot el que podem esperar de la vida.
Es va endinsar en les profunditats de l’avern i va passar la seva prova particular.
En Benet espera pacient l’arribada d’un nou dia, mira fixament un rellotge sense busques i percep el temps com un company a qui explicar somnis laberíntics. En Benet no té por a les tempestes. Agafa els núvols amb les mans i els hi explica que el cotó és el millor remei per les ferides….del temps i del cor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Els nuvols apareixen de cop, però mai saps si acabaran esclatant o no... Si esclata la tempesta ja no tens temps de refugiar-te i quan te n'adones ja estàs mullat de dalt a baix...
Ens haurem d'eixugar i esperar que torni la primavera... i que torni la tardor, i que torni a venir la primavera...
Les estacions es succeeixen en un gir etern, principi i fi de la vida. I nosaltres busquem l'etern en la fugacitat d'un llamp.
L'eternitat no existeix...
Bona nit (K)
Només el temps és etern, però alhora la nostra invenció, una invenció d'éssers no eterns....
Publica un comentari a l'entrada