Vàrem ser idiotes, ens va menjar el neguit i ara ens menja l'espai.
Totes les coses que abans m'agradaven ara s'escapen del cel,
He perdut el nord i saps que no el trobarem junts,
he perdut les ganes de treure allò de més profund,
cremen les ferides, i els records volen anar més enllà de tu.
Volen les àguiles al cel i volen les mans lliures de cadenes
forjades pel temps i la solitud,
allò que s'endugueren els llops tornarà com una condemna,
eterna com la mirada gelada de la deessa,
aquella a qui vas entregar totes les ofrenes que et quedaven.
Si torno de lluny faràs una festa?
Si veiem la llibertat prenent-se una copa, recorda:
"no tinguem por, volem per sobre el món"
i a una altra cosa, que volem sopar....
de la vostra inconsciència i dels vostres diners.
Trenquem la barrera del pensament oblicu,
mil anys després de tu arribarà la pau,
i quan les cendres de l'amor que vem viure tornin a cremar
no quedaran bous ni pollancres, aigües abismals
o alguna altra cosa que les meves paraules comprimides de tristor.
