Oració en cadira blava

Hi ha tantes coses que es van quedar pel camí dels records, que encara penso en cascades a hiverns llunyans que agafen l’estil d’una tímida poesia. Encara veig la cara d’una Terra que somriu a un sol tan llunyà com hostil.
Tendim a una certa parsimònia de l’ànima que ens ha provocat la xafogor incerta d’un estiu que s’ha manifestat potent i proper.

Somriu i aixeca paraules! Juliol omnipresent! No permetis que caigui a la son de l’ocell, a la remor d’una brisa inexistent o al soroll dels insectes al migdia. Deixem-nos envair per la boira sortida d’aquelles cavernes que ens van mantenir confosos i humils, sencers i deperts.

Tornaré com un boig a buscar-te, aproximadament entre les cinc i les set.

Torna follia a reclamar el que és teu!