Tot necessita una renovació constant.
Per a poder renéixer amb força necessitem una temporada de negror. Per a poder donar tota la nostra llum, necessitem uns dies d'amagada. Això ho va escriure un savi tronat al que ningú feia cas i al que prenien per boig i llunàtic. Era un home que constantment mirava al cel.
- No es pot treure res bo de mirar amunt. La vida, el pa, segueix aquí sota, al món que ens ha tocat viure - deien a les seves esquenes. Incomprensió disfressada d'escolta.
Una mirada a un cel que ens torna la negror més absoluta, dissimulada per petits punts brillants, distants....inaccessibles.
En Benet segueix tombat a una platja amb la mirada fixa a un horitzó amagat de foscor, sentint el pas de l'univers davant del seus ulls gràcies a petites pedres que encenen el seu ball per l'espai amb foc purificador. Gràcia ha canviat el vestit de festa per la sorra mullada d'una nit d'estiu fresca i humida. Sonen agudes les notes d'una guitarra plena de nostàlgia dels dies en què unes onades sonaven a recer d'una pell que per moments es refredava....
I en Benet ha agafat aire.....I ha mirat a un disc inexistent....sabent que tornarà a néixer, sabent que quan vingui tornarà a somriure en alçar una mica la mirada per sobre les cases, per sobre el dur i fred ciment.
13.7.10
Oració en cadira blava
Hi ha tantes coses que es van quedar pel camí dels records, que encara penso en cascades a hiverns llunyans que agafen l’estil d’una tímida poesia. Encara veig la cara d’una Terra que somriu a un sol tan llunyà com hostil.
Tendim a una certa parsimònia de l’ànima que ens ha provocat la xafogor incerta d’un estiu que s’ha manifestat potent i proper.
Somriu i aixeca paraules! Juliol omnipresent! No permetis que caigui a la son de l’ocell, a la remor d’una brisa inexistent o al soroll dels insectes al migdia. Deixem-nos envair per la boira sortida d’aquelles cavernes que ens van mantenir confosos i humils, sencers i deperts.
Tornaré com un boig a buscar-te, aproximadament entre les cinc i les set.
Torna follia a reclamar el que és teu!
Tendim a una certa parsimònia de l’ànima que ens ha provocat la xafogor incerta d’un estiu que s’ha manifestat potent i proper.
Somriu i aixeca paraules! Juliol omnipresent! No permetis que caigui a la son de l’ocell, a la remor d’una brisa inexistent o al soroll dels insectes al migdia. Deixem-nos envair per la boira sortida d’aquelles cavernes que ens van mantenir confosos i humils, sencers i deperts.
Tornaré com un boig a buscar-te, aproximadament entre les cinc i les set.
Torna follia a reclamar el que és teu!
18.6.10
Postals comprimides
Una muntanya faria de branques trencades pel vent
Una en la que mirés les valls sense por de perdre’m.
Una muntanya visionària del món,
Testimoni cec del pas de les estacions
Una àliga vola per sobre dels nostres caps
La seva perspectiva…la meva…;la teva…
Quina és la certa?
Al final hi ha la mateixa Lluna, ho volguem o no.
Per tots és la mateixa.
Simplement, es deixa mirar
Una en la que mirés les valls sense por de perdre’m.
Una muntanya visionària del món,
Testimoni cec del pas de les estacions
Una àliga vola per sobre dels nostres caps
La seva perspectiva…la meva…;la teva…
Quina és la certa?
Al final hi ha la mateixa Lluna, ho volguem o no.
Per tots és la mateixa.
Simplement, es deixa mirar
30.5.10
La perillosa història del bo d'en Benet (9): sobrevolant Gràcia
remutant rius i canyes,
allà abaix tota la calma
que un dia em van prendre,
solitud guardada, fera ardent
que estàs esperant l'ensopegada
Hi ha qui viatja en alçada, aquella persona sap perfectament distingir muntanyes de valls i rius de mars, persones de bous i la nostra història d'una absurda coneixença que no tindria més sentit que unes mirades furtives en arribar l'hora d'esmorçar. Hi ha qui agafa un petit globus canviat a un nen per un caramel i es deixa enlairar per l'infinit èter de la més pura condició aèria. Jo em deixo pujar a una estratosfera, lluny de vapors infectes, lluny dels crits de la humanitat, de les pors, de la mentida i de totes aquelles coses per les que un dia vaig decidir començar a mirar el mar. El meu globus particular. Aquell que si punxa jo de seguida li poso una tireta feta d'esperança.
Apareix el poc sol que ha volgut sortir avui a la Vila de Gràcia. Ell està per sobre de tothom. Aquesta desperta les feres que dormien en els amplis espais entre les persones. El sol ha atiat les velles recances d'un estiu on van ser cremades les pells més dures. El sol ens ha trobat a mig camí de les idees i dels actes, dels records i de les accions, de l'abans i de l'ara, de mi i de la teva imatge, d'una Lluna que encara no ha guanyat un llunyà horitzó.
Aquesta vila es desperta per poques ganes que tingui de sentir un dia més el fràgil vol de freds ocells que han perdut la veu en fondes nits de vol rasant. Tenim la sensació de ser part de l'ensopiment de les grans ments a les matinades de tardor. Tristes nits, dies tancats. Botigues incendiades, gent passejant. Enmig un desig vestit de curt i les nostres mirades relliscant d'un lloc a un altre sense ensopegar en els dies en què les orenetes ens van ensenyar un camí verdader.
En Benet té la sensació d'haver estat somiant una eternitat immensa en les seves sensacions més fosques. En Benet ha tornat a demanar clemència a Mossén Cinto. En Benet encara no ha conegut el significat de la paraula culpa i ell, sabedor de les dificultats de trobar un pas entre el jo i el jo futur s'endinsa en els foscos carrers que resulten d'un sol massa tebi. En Benet no acaba de copsar les paraules que li haurien de portar un vent de llevant humit i feixuc. I pensa que sense el seu llapis no aconseguirà quadrar un cercle massa rodó.
allà abaix tota la calma
que un dia em van prendre,
solitud guardada, fera ardent
que estàs esperant l'ensopegada
Hi ha qui viatja en alçada, aquella persona sap perfectament distingir muntanyes de valls i rius de mars, persones de bous i la nostra història d'una absurda coneixença que no tindria més sentit que unes mirades furtives en arribar l'hora d'esmorçar. Hi ha qui agafa un petit globus canviat a un nen per un caramel i es deixa enlairar per l'infinit èter de la més pura condició aèria. Jo em deixo pujar a una estratosfera, lluny de vapors infectes, lluny dels crits de la humanitat, de les pors, de la mentida i de totes aquelles coses per les que un dia vaig decidir començar a mirar el mar. El meu globus particular. Aquell que si punxa jo de seguida li poso una tireta feta d'esperança.
Apareix el poc sol que ha volgut sortir avui a la Vila de Gràcia. Ell està per sobre de tothom. Aquesta desperta les feres que dormien en els amplis espais entre les persones. El sol ha atiat les velles recances d'un estiu on van ser cremades les pells més dures. El sol ens ha trobat a mig camí de les idees i dels actes, dels records i de les accions, de l'abans i de l'ara, de mi i de la teva imatge, d'una Lluna que encara no ha guanyat un llunyà horitzó.
Aquesta vila es desperta per poques ganes que tingui de sentir un dia més el fràgil vol de freds ocells que han perdut la veu en fondes nits de vol rasant. Tenim la sensació de ser part de l'ensopiment de les grans ments a les matinades de tardor. Tristes nits, dies tancats. Botigues incendiades, gent passejant. Enmig un desig vestit de curt i les nostres mirades relliscant d'un lloc a un altre sense ensopegar en els dies en què les orenetes ens van ensenyar un camí verdader.
En Benet té la sensació d'haver estat somiant una eternitat immensa en les seves sensacions més fosques. En Benet ha tornat a demanar clemència a Mossén Cinto. En Benet encara no ha conegut el significat de la paraula culpa i ell, sabedor de les dificultats de trobar un pas entre el jo i el jo futur s'endinsa en els foscos carrers que resulten d'un sol massa tebi. En Benet no acaba de copsar les paraules que li haurien de portar un vent de llevant humit i feixuc. I pensa que sense el seu llapis no aconseguirà quadrar un cercle massa rodó.
20.5.10
La perillosa història del bo d'en Benet (8): Un matí de primavera en Mossèn Cinto se'm va trobar a l'Eixample
En Benet fa dies que dorm profundament un somni llarg i feixuc. I en Benet sap que les roselles ja han envaït els camps fora de Gràcia, que la seva vermellor marca el pas d’una desesperança opaca al perill de la incertesa que s’obre en visitar els camps de blat.
En Benet…..en Benet de Gràcia. Aquell que un dia caminava sense rumb. Avui dorm….el somni llarg i feixuc…..composa llargues melodies sense sentit….i arriba a dubtar de la pròpia música….xiulant la seva figura s’immersa en l’ombra d’un carrer que no té final.
En Benet…..en Benet de Gràcia. Aquell que un dia caminava sense rumb. Avui dorm….el somni llarg i feixuc…..composa llargues melodies sense sentit….i arriba a dubtar de la pròpia música….xiulant la seva figura s’immersa en l’ombra d’un carrer que no té final.
28.4.10
La perillosa història del bo d'en Benet (7): Els ocells cridaners
Hi ha més de dos cents mil tipus de preguntes que es podria fer una persona sana mentalment. En Benet sap que les gallines posen els ous amb una finalitat i en Benet també veu les antenes als terrats de les cases. Allà dins les famílies gracienques no es pregunten quants milers de preguntes es fa una persona sana mentalment.
Hi ha ocells que volen per sobre de les preocupacions i hi ha brises que semblen vingudes de terres càlides i sofertes. Hi ha poemes que foren escrits amb l’esperança de trobar una resposta sostinguda en l’aire, aquella que sura i que ens porta una llum infinita de calma.
Hi ha persones que arriben a les nostres vides com un huracà i ens xuclen en el seu remolí infinit fins que ens llencen a vàries milles de distància. No sóm sinó les cendres dels incendis que han assolat els verds boscos que van créixer sota una nítida mirada d’infant. Ara, passat el temps, tornem a casa i el mar ens obre els braços amb una humida brisa d’amor, la Terra ens estima, nosaltres estimem les paraules i com deia la cançó, la pedra estima la pell.
Ocells segueixen volant per sobre de voreres plenes de gent. Ells vigilen que no pugin les ànimes més del compte, no sóm tributaris de la creació que un dia va abraonar una capa de pedra ben dura.
Gràcia es transforma. En Benet ja té clar que el pas dels somnis a la realitat és tan fràgil, però tan important….com un sol adormit una matinada d’abril. Quan canten les orenetes, quan tu cantes a les meves oïdes “dolços somnis”.
Hi ha ocells que volen per sobre de les preocupacions i hi ha brises que semblen vingudes de terres càlides i sofertes. Hi ha poemes que foren escrits amb l’esperança de trobar una resposta sostinguda en l’aire, aquella que sura i que ens porta una llum infinita de calma.
Hi ha persones que arriben a les nostres vides com un huracà i ens xuclen en el seu remolí infinit fins que ens llencen a vàries milles de distància. No sóm sinó les cendres dels incendis que han assolat els verds boscos que van créixer sota una nítida mirada d’infant. Ara, passat el temps, tornem a casa i el mar ens obre els braços amb una humida brisa d’amor, la Terra ens estima, nosaltres estimem les paraules i com deia la cançó, la pedra estima la pell.
Ocells segueixen volant per sobre de voreres plenes de gent. Ells vigilen que no pugin les ànimes més del compte, no sóm tributaris de la creació que un dia va abraonar una capa de pedra ben dura.
Gràcia es transforma. En Benet ja té clar que el pas dels somnis a la realitat és tan fràgil, però tan important….com un sol adormit una matinada d’abril. Quan canten les orenetes, quan tu cantes a les meves oïdes “dolços somnis”.
15.4.10
La perillosa història d'una tempesta amb nom de cotó
Els camins de l’ansietat són eterns. Vols fugir d’una matussera remor que va omplint els teus porus poc a poc, gota a gota. I et sents fràgil, sents passar la tempesta a sobre teu, i esperes el llamp que finalment no arribarà.
Ha clarejat. Un vent fred i desconegut ha començat a escombrar les poques fulles de l’anterior estiu. Aquells mesos van ser una explossió d’alegria, aquell sol feia brillar la joia als nostres ulls i els nostres cors cantaven sinceres melodies en dolça sincronia. Ara una foscor creixent ens envia un senzill missatge: sóc aquí, encara que no ho veieu possible, sóc aquí, fills del món i de la llum.
Sabem que tornarà aquell a qui estimem a regnar per sobre dels nostres caps, i sabem que la seva primavera serà llarga. Aquella primavera enyorada que fa tanta por de reviure, perquè tota primavera té la seva tardor, i tota alegria el seu contrapunt.
Corren les aigües, passen els núvols, canten els ocells, creix l’herba, mor el dia, i ella segueix plorant al costat d’aquella cançó que tenia la tornada massa llarga. Un dia la Gertrude va veure com els seus somnis eren esgarrapats per les ungles d’algun animal molt més fort que la pitjor de les bèsties. La Gertrude va conèixer el significat de la paraula desesperança, aquella que li indicava el camí del seu indefinit final.
Un dia ella havia escrit quatre paraules al vent del mar i ell li va tornar la tempesta.
Un dia la Gertrude va voler abandonar una terra de somnis. Una terra no és tot el que podem esperar de la vida.
Es va endinsar en les profunditats de l’avern i va passar la seva prova particular.
En Benet espera pacient l’arribada d’un nou dia, mira fixament un rellotge sense busques i percep el temps com un company a qui explicar somnis laberíntics. En Benet no té por a les tempestes. Agafa els núvols amb les mans i els hi explica que el cotó és el millor remei per les ferides….del temps i del cor.
Ha clarejat. Un vent fred i desconegut ha començat a escombrar les poques fulles de l’anterior estiu. Aquells mesos van ser una explossió d’alegria, aquell sol feia brillar la joia als nostres ulls i els nostres cors cantaven sinceres melodies en dolça sincronia. Ara una foscor creixent ens envia un senzill missatge: sóc aquí, encara que no ho veieu possible, sóc aquí, fills del món i de la llum.
Sabem que tornarà aquell a qui estimem a regnar per sobre dels nostres caps, i sabem que la seva primavera serà llarga. Aquella primavera enyorada que fa tanta por de reviure, perquè tota primavera té la seva tardor, i tota alegria el seu contrapunt.
Corren les aigües, passen els núvols, canten els ocells, creix l’herba, mor el dia, i ella segueix plorant al costat d’aquella cançó que tenia la tornada massa llarga. Un dia la Gertrude va veure com els seus somnis eren esgarrapats per les ungles d’algun animal molt més fort que la pitjor de les bèsties. La Gertrude va conèixer el significat de la paraula desesperança, aquella que li indicava el camí del seu indefinit final.
Un dia ella havia escrit quatre paraules al vent del mar i ell li va tornar la tempesta.
Un dia la Gertrude va voler abandonar una terra de somnis. Una terra no és tot el que podem esperar de la vida.
Es va endinsar en les profunditats de l’avern i va passar la seva prova particular.
En Benet espera pacient l’arribada d’un nou dia, mira fixament un rellotge sense busques i percep el temps com un company a qui explicar somnis laberíntics. En Benet no té por a les tempestes. Agafa els núvols amb les mans i els hi explica que el cotó és el millor remei per les ferides….del temps i del cor.
1.4.10
La perillosa història del bo d'en Benet (6): Una aixeta que s'obre als abismes interiors
En Benet creua un carrer com qui creua la vida d’algú important. Lentament, amb un pas més que ferm. Per fi ha arribat al mur, que s’alça imponent per sobre dels caps i dels somnis de la gent. La Gertrude abaixa el cap a l’altra banda de la Plaça de la Revolució. La imatge d’ella arriba difuminada. Rius de gent a càmera lenta omplen els buits que va deixar l’alegria quan va ser foragitada per la ciutat.
No hi ha sortida, Gràcia ha acabat amb en Benet i ningú acaba amb Gràcia. Mossèn Cinto no pot fer un cop de mà. És senzill trobar la solució dins d’un cor cremat per la vida, però en Benet encara conserva la remor del mar, envaït per la frescura d’aquell vent incert que el va despertar a la vida, temps enrere.
No hi ha sortida, Gràcia ha acabat amb en Benet i ningú acaba amb Gràcia. Mossèn Cinto no pot fer un cop de mà. És senzill trobar la solució dins d’un cor cremat per la vida, però en Benet encara conserva la remor del mar, envaït per la frescura d’aquell vent incert que el va despertar a la vida, temps enrere.
28.2.10
La perillosa història del bo d'en Benet (5) Igual canviem el sentit de la història
- Tuviste la oportunidad de cambiar; no la aprovechaste....¿qué buscas ahora?
- Es difícil que te pueda explicar en dos minutos todo lo que quieres saber. Me gustaría vagar en una ciudad que no me mire con los ojos de la propia ciudad, inexpresivos, codiciosos, a punto de morderte.
- Hablas y hablas, pero te veo siempre en el mismo sitio, complacido, quejándote de todo y no cambiando nada.
- Para eso estoy, es mi función. Si tuviera que cambiar algo destruiría mi propio rol, con el que me siento a gusto, denunciar lo que no me gusta. Si todo se arreglara, ¿de qué me quejaría?
- Esperas que apruebe tu actitud pasiva. No lo haré. Soy una persona de acción y no entiendo lo que me explicas.
- Me parece bien.
En Benet apaga la televisió amb un moviment sec, casi sense voler fer-ho. En Benet ha après a desconnectar de la realitat amb molta facilitat. Ha perdut el seu llapis, però s'ha passat al bolígaf, les coses ara son més serioses que abans.
Camí del llit fa un mig somriure, sarcàstic o resignat...
- "Demà hi haurà una revolució francesa....no....gracienca"
- Es difícil que te pueda explicar en dos minutos todo lo que quieres saber. Me gustaría vagar en una ciudad que no me mire con los ojos de la propia ciudad, inexpresivos, codiciosos, a punto de morderte.
- Hablas y hablas, pero te veo siempre en el mismo sitio, complacido, quejándote de todo y no cambiando nada.
- Para eso estoy, es mi función. Si tuviera que cambiar algo destruiría mi propio rol, con el que me siento a gusto, denunciar lo que no me gusta. Si todo se arreglara, ¿de qué me quejaría?
- Esperas que apruebe tu actitud pasiva. No lo haré. Soy una persona de acción y no entiendo lo que me explicas.
- Me parece bien.
En Benet apaga la televisió amb un moviment sec, casi sense voler fer-ho. En Benet ha après a desconnectar de la realitat amb molta facilitat. Ha perdut el seu llapis, però s'ha passat al bolígaf, les coses ara son més serioses que abans.
Camí del llit fa un mig somriure, sarcàstic o resignat...
- "Demà hi haurà una revolució francesa....no....gracienca"
28.1.10
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)