La perillosa història del bo d'en Benet (9): sobrevolant Gràcia

remutant rius i canyes,
allà abaix tota la calma
que un dia em van prendre,
solitud guardada, fera ardent
que estàs esperant l'ensopegada

Hi ha qui viatja en alçada, aquella persona sap perfectament distingir muntanyes de valls i rius de mars, persones de bous i la nostra història d'una absurda coneixença que no tindria més sentit que unes mirades furtives en arribar l'hora d'esmorçar. Hi ha qui agafa un petit globus canviat a un nen per un caramel i es deixa enlairar per l'infinit èter de la més pura condició aèria. Jo em deixo pujar a una estratosfera, lluny de vapors infectes, lluny dels crits de la humanitat, de les pors, de la mentida i de totes aquelles coses per les que un dia vaig decidir començar a mirar el mar. El meu globus particular. Aquell que si punxa jo de seguida li poso una tireta feta d'esperança.

Apareix el poc sol que ha volgut sortir avui a la Vila de Gràcia. Ell està per sobre de tothom. Aquesta desperta les feres que dormien en els amplis espais entre les persones. El sol ha atiat les velles recances d'un estiu on van ser cremades les pells més dures. El sol ens ha trobat a mig camí de les idees i dels actes, dels records i de les accions, de l'abans i de l'ara, de mi i de la teva imatge, d'una Lluna que encara no ha guanyat un llunyà horitzó.
Aquesta vila es desperta per poques ganes que tingui de sentir un dia més el fràgil vol de freds ocells que han perdut la veu en fondes nits de vol rasant. Tenim la sensació de ser part de l'ensopiment de les grans ments a les matinades de tardor. Tristes nits, dies tancats. Botigues incendiades, gent passejant. Enmig un desig vestit de curt i les nostres mirades relliscant d'un lloc a un altre sense ensopegar en els dies en què les orenetes ens van ensenyar un camí verdader.

En Benet té la sensació d'haver estat somiant una eternitat immensa en les seves sensacions més fosques. En Benet ha tornat a demanar clemència a Mossén Cinto. En Benet encara no ha conegut el significat de la paraula culpa i ell, sabedor de les dificultats de trobar un pas entre el jo i el jo futur s'endinsa en els foscos carrers que resulten d'un sol massa tebi. En Benet no acaba de copsar les paraules que li haurien de portar un vent de llevant humit i feixuc. I pensa que sense el seu llapis no aconseguirà quadrar un cercle massa rodó.