31.12.07

Bon 2008



I aquelles valls de la tranquilitat veuran la primera llum del nou any amb nosaltres com a convidats bocabadats, somiadors i cercadors precisament de l'espurna que ens ofereix. Volem ser com aquelles valls, fosques i misterioses, llegendàries i sàvies.

Bon any a tothom

27.12.07

Proposta de cercle de paraules

Vàrem ser idiotes, ens va menjar el neguit i ara ens menja l'espai.
Totes les coses que abans m'agradaven ara s'escapen del cel,
He perdut el nord i saps que no el trobarem junts,
he perdut les ganes de treure allò de més profund,
cremen les ferides, i els records volen anar més enllà de tu.

Volen les àguiles al cel i volen les mans lliures de cadenes
forjades pel temps i la solitud,
allò que s'endugueren els llops tornarà com una condemna,
eterna com la mirada gelada de la deessa,
aquella a qui vas entregar totes les ofrenes que et quedaven.

Si torno de lluny faràs una festa?
Si veiem la llibertat prenent-se una copa, recorda:
"no tinguem por, volem per sobre el món"
i a una altra cosa, que volem sopar....
de la vostra inconsciència i dels vostres diners.

Trenquem la barrera del pensament oblicu,
mil anys després de tu arribarà la pau,
i quan les cendres de l'amor que vem viure tornin a cremar
no quedaran bous ni pollancres, aigües abismals
o alguna altra cosa que les meves paraules comprimides de tristor.

11.10.07

Oferta!!

No t'ho perdis!! Ho deixaràs volar?

Tenim idees, totes les que vulguis, vermelles, blaves, groges, blanques i ens acaba d'arribar un tros de camió de negres. I tu allà, al teu sofà....

Venem aquestes idees al millor preu, per què les has de madurar tu mateix quan te les podem donar fetes per aquest petit preu? En quin món vius?

- Federació nacional-índico-columnista de P.I.O.Y.G.H.V.H.J.K.J.F.D.F.

9.10.07

Paradoxes de lloc

Els fantàstics reben aplaudiments. I de vegades fem viatges a terres estranyes, per veure què es cou per allà.

Sí, aixó vem fer una nit al grup d'oci que veieu a l'esquena dels nostres protagonistes. Lloc que, tanmateix no del nostre total gust, sí que hem de confessar que cabdal circumstancialment a la meva vida.

És curiós com un lloc com aquest pugui simbolitzar (només com a complement de lloc) un moment importantíssim i que ha marcat la meva existència (per a bé).
I és que els artistes tenen certes coincidències paradoxals a la seves vides que els empeny a reflexionar i, de retruc, fer reflexionar els altres.

Nota: els micròfons són dels bons.

4.10.07

Rius i boires

Sobre rius i boires em vull preocupar i no fer-ho del que em diu el diari. Vull sortir del cercle de ciment i posar les bases del nou filtre d'entrada a l'ànima. Vull que les furgonetes no girin al meu carrer i que dormir passi a ser el plat fort.

Vull sentir un aire lleuger i saludar a la gent en passar, vull que la mala cara desaparegui en veure el primer raig de sol.

Qui és el foraster? Qui et dóna el dret de sentir-te superior, quan en realitat vius de somnis reflexats en un percentatge que esperes amb ansietat que no et pugi al final de mes? Els enganys són arrelats i dubto que algun dia podem veure més enllà del primer turó que ens trobem.

Només amb paciència buidarem l'aigua del mar.

1.10.07

Activitat represa

No, ens han enganyat, les nits no són màgiques, són un reflexe d'aquella música desconeguda que no deixa cap forat a l'aire.

La nit ha entrat a confondre's amb la meva voluntat. O ella és massa llesta o jo ja l'he perdut tota. Les estrelles no es veuen a la ciutat, no tinc la seva guia subtil i minúscula. Un mussol crida de dolor, el dolor que li provoca l'absència dels arbres del coneixement. No soc jo, no, jo no puc ser aquell que espera un dia on no serà ell. Ell qui?

Les ganes d'escampar la por per boira han sorgit en la nit del barri petit i punyent. A les seves pujades veig reptes d'un dia sense mi, sense ningú, xuclat per l'huracà que està per venir. La meva resposta no pot ser una altra....amb un paraigües i un somriure veurem la borrasca, veurem com cau la pluja, sentirem el soroll en caure i mullar les fulles, les pedres, els sostres, la vella senyal de la carretera, el teu cabell que guanya llargada.

Corre l'aigua i entra per les velles escletxes que porten a les clavegueres. Beuran tots aquells animalons, pobres, ells que no han tingut mai cap opció de more's d'allà.

Sona un disc trist en la nit tranquila del barri tranquil, i jo somio amb genis de la paraula. Somio que uns ulls tranquils i prudents sabran veure la guia que necessiten.

27.7.07

La calor provoca que pensis

Però no massa, no us penseu, fa tanta, que fins i tot sues de pensar (o és que els pensaments són feixucs).

Avui pensava, en aquesta època on tothom espera les vacances, i a un servidor (però no de vostès) li queda encara un mes....bé, això, pensava que si tenia sentit escriure un blog (no gaire periòdicament) quan no et respon ni el tiet Quicu. Evidententment no tens la certesa de què no el llegeixi ningú, sinó tan sols que ningú et respon. Com que no he posat un comptador d'humans que passen pel meu petit espai cibernètic simplement no ho sé.

He continuat pensant en aquesta fotesa i he arribat a la conclussió de què ja m'està bé així. Aquesta incertesa m'agrada. Evidentment la filosofia del blog és ensenyar a qui sap qui (això està obert a tothom) allò que et passi pel cap, posar aquelles fotos que et fan gràcia, informar els altres d'allò que saps i ningú diu, o parlar del temps, com en Picó (per cert, té un blog xulo a www.barcelonatv.com). Però el blog té un allò d'autoteràpia, podríem dir d'autoacudit d'un mateix. El blog és una via d'escapament, amb la possibilitat més o menys guanyada de què algun boig/ja arribi un dia per aquí i deixi la seva fotesa particular.

Clar, un blog en català farà que menys bojos/ges et puguin seguir, contestar, etc. És el que hi ha, el blog en anglès haurà d'esperar de moment (ei, que sóc capaç de fer-ho, eh?) Encara que no sigui la llengua amb la que m'expresso millor, sí que és amb la que més m'agrada escriure, i aquí ho continuaré fent.

Bé, doncs la dosi autoterapètica d'avui és acomplida.

El vostre trobador. Guinardó Country.

3.7.07

Nit guinardorenca


Fa calor en aquestes alçades d'any.

Hi ha animalons que, animats per aquest regal de la Mare Terra, es deixen endur per la remor dels secrets i ens canten els misteris més foscos.
Amics, ens fregim.
Sort en tenim, hi ha mirades que glacen.




15.5.07

La perillosa història d'en Benet (4) "Les pors desenfocades"

Fet i fet és l'hora de dinar i en Benet tomba cap a la dreta. Un carrer transitat per iaies amb carros de mercat. I no és divendres. Cau el llibre de Mossèn Cinto, el recull, el mira i no el reconeix com a seu.
- Quelcom que falla aquí-sentencia.

Així tot mirant el llibre topa amb el cap amb una dura superficie de pedra, blanca, perfecta, acabadeta de sortir de fàbrica. Aquesta s'estenia per més enllà del que ell podia veure.
Va seguir la paret i tot caminant va fer la volta a Gràcia.

- Nostru Senyor! Ens han tancat, han fet realitat l'amenaça.

Ben cert era això. Hauria de buscar llibres de Mossèn Cinto i llàpissos al seu propi barri, ho aconseguiria?

En Benet no ha copsat la veritat de tot això, pensa en l'autosuficiència de l'aïllament etern. En Benet encara mai ha tingut por.

30.4.07

I un be negre amb potes roses!!

Recuperem aquesta gran frase del català.

28.3.07

La perillosa història del bo d'en Benet (3) "Lírica moderna"

En Benet mai ha entès el món. La seva mare sempre li havia explicat que és fàcil de conèixer. Un per sobre i molts per sota:

- Sempre serà així, fill.

Es compra un xuxo a un forn d'una petita plaça oblidada. Mentre el menja observa com els grisosos núvols avancen fent formes estranyes, fins a aconseguir teixir una xarxa de pluja i vent a la ciutat. I allà se'n queda mirant la pluja i sentint la seva fredor a la cara, immòbil, jutjant la vida per primera vegada.

En Benet ha començat a oblidar a Mossèn Cinto. En Benet ha començat a odiar els xuxos i els forns.

26.3.07

La perillosa història d'en Benet (2)

En Benet surt al carrer, que troba més enllà de la porta de l'edifici, i comença a caminar. Camina. Camina. En cinc minuts no executa cap més altra activitat. En arribat a la plaça del Diamant se'n troba cara a cara amb la Gertrude (nom francès amb cert glamour, però que si proves de traduir-ho...)
La Gertrude és la representant de les dones franceses amb dues dents trencades a Catalunya. És una feina força empipadora, aquesta d'anar comprovant els forats a la boca de les altres. El seu més que llarg vestit té una rosa estampada d'un metre. Als pètals beu una abella amb cara de borratxa (de pol·len). Un núvol dibuixa una ombra en la meitat sud-oest de l'animaló.

La Gertrude es troba incòmoda quan veu en Benet, el pitjor és que ni ella ni jo sabem el per què. Per a en Benet, ella és una francesa més.

- Gertrude, bon dia. Has anat a París últimament?
- Vaig ser-hi la setmana passada, i feia una calor...
- Veig que has agafat un color de cara molt parisenc, a estones morena, a estones no.
- El reflexe del sol al Sena té aquestes coses.
- He d'anar a París sovint, espero trobar-te allà i poder parlar de Barcelona tan lluny.
- Mmm, sí, seria magnífic (ella ho diu amb l'accent francès tan típic: magnifique).
- Adéu Gertrude.
- Adéu.

En Benet seu a un banc de qualsevol plaça i llegeix un altre poema de Mossèn Cinto. Treu el seu llapis i es deixa emportar per la sonoritat dels versos barrejada amb el soroll de les llaunes d'estrella quan són obertes....

9.3.07


Versió tardorenca de la foto del primer post (que era primaverenca).

8.3.07

La perillosa història d'en Benet (1)

En Benet era un noi que vivia a Gràcia amb un llapis, una televisió i un llibre de Mossèn Verdaguer. Mentre la televisió li explicava l'actualitat de la tarda, consistent en ruptures o retrobaments matrimonials, ell subratllava el llibre esntusiàsticament.
- Oh, què gran frase....
- Tenemos hoy con nosotros a Cecilia, que vive en Catagena y que quiere darle una sorpresa a su ex-novio, al que pilló in-fraganti con una cajera del Eroski.
- Sempre m'ha agradat el nou enfocament del català, la Renaixença....
- Antonio, a pesar de todo yo te sigo queriendo y me gustaría que dejaras a ésa....

7.2.07

Les bons vivants


Tardes diàfanes. Veure morir el sol no és freqüent en un barceloní. I clar, vas a una illa i t'emociones. A sobre de la taula es pot veure una de les pòcimes màgiques de l'illa en qüestió.

El sentiments suren a un mar calmat, la frescor de la beguda omple els buits que deixa la ceguesa del sol en aquesta tarda del final de l'estiu. Però aquesta no és la millor companyia.

És d'aquells dies quan un mateix se sent pagà de la Meditarrània.

6.2.07

Futbol - sala


Les pilotes passaven el mur i havíem de demanar-les al zoològic, queien a la part dels ocells.
el nom....

17.1.07

A collserola




Trobats dos exemplars de senglar vallebronenc a les rodalies del parc de Collserola.


És molt probable que les autoritats del nostre estimat i ampliat "parc d'atraccions" les hagin deixat anar en llibertat per atraure turistes ocasionals "duminguerus" i algun japonès despistat que hi podria voltar.


La pregunta de la setmana és: els barcelonins (habitants d'una antiga ciutat anomenada Barcelona, que ara es diu Parc Temàtic de mitja costa catalana) si sortim a Collserola som PIXAPINS?

12.1.07

Paraules desfetes

- I per on van anar els excursionistes?
- Ni idea, de vegades, els camins són molts a un mateix lloc, és a dir, puc agafar dos o tres camins diferents.
- Això serviria per a conèixer els camins cap a una persona?
- No sóc capaç de descriure a les persones.
- Depèn de la descripció que vulguis fer: de vegades, intentem fer una descripció tan completa, que ens deixem la part més essencial.
- Podries descriure una persona amb només una paraula?
- Sóc capaç, sí.
- Molts camins, una paraula.
- Més o menys. Deies que feien demà el Barça a la tele?