No, ens han enganyat, les nits no són màgiques, són un reflexe d'aquella música desconeguda que no deixa cap forat a l'aire.
La nit ha entrat a confondre's amb la meva voluntat. O ella és massa llesta o jo ja l'he perdut tota. Les estrelles no es veuen a la ciutat, no tinc la seva guia subtil i minúscula. Un mussol crida de dolor, el dolor que li provoca l'absència dels arbres del coneixement. No soc jo, no, jo no puc ser aquell que espera un dia on no serà ell. Ell qui?
Les ganes d'escampar la por per boira han sorgit en la nit del barri petit i punyent. A les seves pujades veig reptes d'un dia sense mi, sense ningú, xuclat per l'huracà que està per venir. La meva resposta no pot ser una altra....amb un paraigües i un somriure veurem la borrasca, veurem com cau la pluja, sentirem el soroll en caure i mullar les fulles, les pedres, els sostres, la vella senyal de la carretera, el teu cabell que guanya llargada.
Corre l'aigua i entra per les velles escletxes que porten a les clavegueres. Beuran tots aquells animalons, pobres, ells que no han tingut mai cap opció de more's d'allà.
Sona un disc trist en la nit tranquila del barri tranquil, i jo somio amb genis de la paraula. Somio que uns ulls tranquils i prudents sabran veure la guia que necessiten.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada