En Benet surt al carrer, que troba més enllà de la porta de l'edifici, i comença a caminar. Camina. Camina. En cinc minuts no executa cap més altra activitat. En arribat a la plaça del Diamant se'n troba cara a cara amb la Gertrude (nom francès amb cert glamour, però que si proves de traduir-ho...)
La Gertrude és la representant de les dones franceses amb dues dents trencades a Catalunya. És una feina força empipadora, aquesta d'anar comprovant els forats a la boca de les altres. El seu més que llarg vestit té una rosa estampada d'un metre. Als pètals beu una abella amb cara de borratxa (de pol·len). Un núvol dibuixa una ombra en la meitat sud-oest de l'animaló.
La Gertrude es troba incòmoda quan veu en Benet, el pitjor és que ni ella ni jo sabem el per què. Per a en Benet, ella és una francesa més.
- Gertrude, bon dia. Has anat a París últimament?
- Vaig ser-hi la setmana passada, i feia una calor...
- Veig que has agafat un color de cara molt parisenc, a estones morena, a estones no.
- El reflexe del sol al Sena té aquestes coses.
- He d'anar a París sovint, espero trobar-te allà i poder parlar de Barcelona tan lluny.
- Mmm, sí, seria magnífic (ella ho diu amb l'accent francès tan típic: magnifique).
- Adéu Gertrude.
- Adéu.
En Benet seu a un banc de qualsevol plaça i llegeix un altre poema de Mossèn Cinto. Treu el seu llapis i es deixa emportar per la sonoritat dels versos barrejada amb el soroll de les llaunes d'estrella quan són obertes....
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada