En Benet creua un carrer com qui creua la vida d’algú important. Lentament, amb un pas més que ferm. Per fi ha arribat al mur, que s’alça imponent per sobre dels caps i dels somnis de la gent. La Gertrude abaixa el cap a l’altra banda de la Plaça de la Revolució. La imatge d’ella arriba difuminada. Rius de gent a càmera lenta omplen els buits que va deixar l’alegria quan va ser foragitada per la ciutat.
No hi ha sortida, Gràcia ha acabat amb en Benet i ningú acaba amb Gràcia. Mossèn Cinto no pot fer un cop de mà. És senzill trobar la solució dins d’un cor cremat per la vida, però en Benet encara conserva la remor del mar, envaït per la frescura d’aquell vent incert que el va despertar a la vida, temps enrere.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
M'agrada això de l'aixeta :)
Sí?
M'ho van cantar les Muses ;)
Publica un comentari a l'entrada