Carreteres que no tornaran a aparèixer, fanals que passen davant meu freds i apagats en aquesta nit estranya. Una guitarra em diu que la vida comença on la vas deixar en aquell moment precís en què vares pensar per primer cop, per tu mateix. Una història que superava la realitat que van crear les circumstàncies, els altres i els hiverns al caliu d'alès que no tornaran.
Bufa vent boig, que bufaràs i que no portaràs l'olor absurda de la ginesta a l'abric de tempestes perennes. Bufa sincer, que la mentida arrela ben fort a la terra, l'odi ensenya les urpes sempre a la vora i qualsevol dia pot aparèixer aquest escrit a la teva butxaca.
Carreteres que porten a llocs on no vull deixar de viure les antigues sensacions d'un passat que arriba puntual a l'andana de les llàgrimes. Allà on la llum no arriba al centre de boscos de pensaments que es cargolen i s'enraonen. Porta, porta aquelles tisores de podar pensaments! Porta i enllaça't a la meva melanconia. Porta la vida, carai! Que de mort, el món en va ple. I si portes l'alegria, queda't a dinar i farem bategar el món sencer, sentint el cel una mica més aprop nostre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Fantàstic!!!
T'estimo! :$
Publica un comentari a l'entrada