Una muntanya faria de branques trencades pel vent
Una en la que mirés les valls sense por de perdre’m.
Una muntanya visionària del món,
Testimoni cec del pas de les estacions
Una àliga vola per sobre dels nostres caps
La seva perspectiva…la meva…;la teva…
Quina és la certa?
Al final hi ha la mateixa Lluna, ho volguem o no.
Per tots és la mateixa.
Simplement, es deixa mirar
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
La por sempre ens acompanya... ens perdem... lo important és tornar-nos a trobar... deixar que ens busquin, que ens trobin i que ens rescatin...
Mentrestant gaudirem de la llum de la lluna...
Sempre hi haurà una persona caminant entre casetes per un carrer de Gràcia que sortirà al rescat amb la lluna reflexada als ulls.
I un llibre portarà a la mà i l'altra la tindrà per ajudar a aixecar-se a qui ho necessiti.
Publica un comentari a l'entrada